txxl.blog

M’he acostumat a fer servir aplicacions portàtils que duc repartides en un parell de memòries USB.
Ja fa temps van començar a aparèixer, juntament amb els dispositius de memòria externa, desenvolupadors que o bé penen les aplicacions en paràmetres portables, o bé modifiquen aplicacions ja existens per tal que puguin ser-ho. Això implica poder dur a sobre els nostres programes preferits i poder utilitzar-los en qualsevol màquina que tinguem a l’abast, sense necessitat d’instal·lacions ni embolics, a més de la millora de privacitat. Si duem el nostre navegador habitual en el nostre USB, quan ens connectem a internet a través de qualsevol ordinador nostre o no, totes les nostres dades personals queden desades dins de l’USB i no de l’ordinador que estem fent servir. Això és aplicable a qualsevol altre àmbit i cada cop és més fàcil trobar aplicacions portables i tenim una gama més àmplia de programes a escollir.

PortableApps.com és una de les primeres webs que vaig descobrir en aquesta temàtica i s’ha de reconèixer que la persona que hi ha al darrera està realitzant una feina lloable i molt útil per a la resta de gent que visita la seva web. Un altre exemple és WinPenPack.com, un site en italià però on hi trobarem igualment aplicacions disponibles en anglès en una gran varietat de tipologies i temàtiques diferents.

Fa ben poc que tinc un iPod Nano (2gen) i que em barallo amb l’iTunes. No tinc massa clar si m’acaba d’agradar aquest programa. El trobo una mica massa tancat i hi ha algunes coses a nivell d’usabilitat i organització de la biblioteca que no m’acaben d’agradar.

Floola és un programet que no necessita instal·lació, és un sol fitxer que podem copiar al nostre estimat iPod, sigui el model que sigui, i que executant-lo des d’allà mateix ens permet de gestionar el contingut del dispositiu. Personalment trobo que com a mínim fa el mateix que l’iTunes i que ho fa de manera una mica més organitzada.
És gratis, o sigui que provar-lo no us costarà res!

floola.com – Wiwi – Home

Seia a l’estudi de casa i notava una llum extranya a fora. Estava fent coses meves a l’ordinador i no vaig donar-hi importància. Pensava que seria un vespre d’aquells vermellosos que tot i ser bonics, no els acostumem a disfrutar com cal.

Al cap d’una estona vaig haver de sortir de casa. Seguia notant una cosa extranya però no sabia el què era. Caminava mirant el terra per no relliscar. Havia plogut fort i encara anava fent. Jo i paraigües anavem fent fins que vaig aixecar els ulls del terra i em va sorprendre de veure les cares de la gent. Hi havia quelcom especial… Hi havia gent al mig del carrer que tot i que encara queien quatre gotes plegava el paraigües i es quedava mirant cap amunt. Vaig veure una senyora amb trets orientals que apuntava amb la càmera del mòbil cap amunt: “Aquests xinus sempre fan fotos a qualsevol cosa”, vaig pensar.

En passar per davant d’una farmàcia i veure farmacèutiques i clients al portal mirant cap amunt ja no vaig poder més. Vaig plegar el paraigües i jo també vaig mirar cap amunt…

Per ser sincer diré que ni tan sols m’havia adonat que els arbres estiguéssin tan verds, tan crescuts en aquell carrer. En veure l’arc de St.Martí tan bonic i perfectament definit allà, com si hi hagués estat sempre, vaig obrir la boca i no la podia tornar a tancar. Vaig plegar el paraigua tot i que encara queien quatre gotes i em vaig quedar al mig del carrer mirant cap amunt amb la boca entreoberta. Després vaig treure el mòbil i, tot apuntant-lo cap amunt, vaig fer aquesta foto.

En 3 minuts la llum va començar a canviar, els colors de l’arc van estovar-se ràpidament i es van fondre amb el cel grisenc que ja s’enfosquia. Ràpidament la gent va tornar-se grisa altre cop, tal com ho feia el cel. La senyora oriental va marxar, els de la farmàcia van tornar a entrar cap a dins i van tornar a la feina, una noia a l’altra banda del carrer esbroncava qui semblava la seva mare, que li aguantava les males paraules amb una cara que reflexava que no era el primer cop que ho feia, i jo vaig continuar la ruta que havia aturat per un moment. Jo, però, no vaig seguir gris com havia sortit de casa. No podia treure’m el somriure de la cara i sentia una calidesa plàcida a dins que encara ara mentre escric aquestes linies em fa sentir bé.

Potser algun d’aquells colors que vaig veure fondre’s al cel no es va perdre i em va empapar una mica d’aquella màgia urbana que es respirava al carrer. Tan de bo sigui així. Tan de bo no fos jo l’únic i tots els qui el van poder disfrutar es guardéssin un bocinet d’aquell arc de colors que sense demanar permís va canviar aquells moments grisos per uns altres d’extranyament especials.

Quines coses…

Els dilluns son una merda. Tot són presses i imprevistos, canvis de plans, corre amunt i avall, i no rondinis que sinó començes amb mal peu la setmana… Doncs jo rondino! Merda, merda, merdaaaa!! Dilluns DE MERDA! (ara ja començo a sentir-me millor).

I el mal humor aquest que m’entra quan veig que ja estic cansat i que encara em queda tota la setmana per davant és una cosa exclusiva meva o hi ha d’altres ànimes en pena que pateixen dels mateixos mals?

Avui he fet una bona descoberta!

Aquí hi trobareu una mena de wikipedia però amb icones. I el millor de tot és que la majoria d’elles estan lliures de drets d’autor, demanera que es poden reutilitzar sense haver de demanar permís a ningú! Cal anar amb compte i llegir sempre la descripció de cadascuna de les icones que baixem, ja que l’autor pot demanar, per exemple, que es faci referència al seu nom en el lloc on s’hagin utilitzat les seves icones.

Sigui com sigui, icones gratis! Maques, ben fetes, i de totes les mides que es puguin necessitar!!

Recordeu: http://www.iconspedia.com

Aquest passat dissabte es va casar la meva germaneta. Van ser moments molt emotius i emocionants per tots plegats, plens de tendresa, d’alegria i d’orgull familiar.
Tota la celebració i la festa van anar molt i molt bé, i tothom va estar còmode i content.

El dinar boníssim, i l’ambient, molt i molt especial. És bonic de veure com dues persones poden apropar a tanta i tanta gent en un dia com aquest.

Ah, i va ser el dia de posar-me la meva primera corbata! Fins i tot, gràcies al Google, vaig fer-me jo solet el nus.

Per fi ja hi hem arribat! Després d’una setmana dura com aquesta és un alivi això de veure arribar el cap de setmana. No serà un d’aquells de tranquilitat i descans, amb dos sopars, compres per fer, i un munt de feina de casa acumulada, però serà cap de setmana!
Només aquest fet ja és tranquilitzador.