Moments màgics
Tuesday, April 29th, 2008Seia a l’estudi de casa i notava una llum extranya a fora. Estava fent coses meves a l’ordinador i no vaig donar-hi importància. Pensava que seria un vespre d’aquells vermellosos que tot i ser bonics, no els acostumem a disfrutar com cal.
Al cap d’una estona vaig haver de sortir de casa. Seguia notant una cosa extranya però no sabia el què era. Caminava mirant el terra per no relliscar. Havia plogut fort i encara anava fent. Jo i paraigües anavem fent fins que vaig aixecar els ulls del terra i em va sorprendre de veure les cares de la gent. Hi havia quelcom especial… Hi havia gent al mig del carrer que tot i que encara queien quatre gotes plegava el paraigües i es quedava mirant cap amunt. Vaig veure una senyora amb trets orientals que apuntava amb la càmera del mòbil cap amunt: “Aquests xinus sempre fan fotos a qualsevol cosa”, vaig pensar.
En passar per davant d’una farmàcia i veure farmacèutiques i clients al portal mirant cap amunt ja no vaig poder més. Vaig plegar el paraigües i jo també vaig mirar cap amunt…
Per ser sincer diré que ni tan sols m’havia adonat que els arbres estiguéssin tan verds, tan crescuts en aquell carrer. En veure l’arc de St.Martí tan bonic i perfectament definit allà, com si hi hagués estat sempre, vaig obrir la boca i no la podia tornar a tancar. Vaig plegar el paraigua tot i que encara queien quatre gotes i em vaig quedar al mig del carrer mirant cap amunt amb la boca entreoberta. Després vaig treure el mòbil i, tot apuntant-lo cap amunt, vaig fer aquesta foto.
En 3 minuts la llum va començar a canviar, els colors de l’arc van estovar-se ràpidament i es van fondre amb el cel grisenc que ja s’enfosquia. Ràpidament la gent va tornar-se grisa altre cop, tal com ho feia el cel. La senyora oriental va marxar, els de la farmàcia van tornar a entrar cap a dins i van tornar a la feina, una noia a l’altra banda del carrer esbroncava qui semblava la seva mare, que li aguantava les males paraules amb una cara que reflexava que no era el primer cop que ho feia, i jo vaig continuar la ruta que havia aturat per un moment. Jo, però, no vaig seguir gris com havia sortit de casa. No podia treure’m el somriure de la cara i sentia una calidesa plàcida a dins que encara ara mentre escric aquestes linies em fa sentir bé.
Potser algun d’aquells colors que vaig veure fondre’s al cel no es va perdre i em va empapar una mica d’aquella màgia urbana que es respirava al carrer. Tan de bo sigui així. Tan de bo no fos jo l’únic i tots els qui el van poder disfrutar es guardéssin un bocinet d’aquell arc de colors que sense demanar permís va canviar aquells moments grisos per uns altres d’extranyament especials.
Quines coses…