Jo sóc una persona de llevar-se mica en mica. El meu cervell sovint no està preparat per a iniciar totes les seves funcions al mateix temps i necessita que poc a poc, el deixi fer al seu ritme. Sóc capaç de sortir de casa per anar cap a la feina amb bona part dels meus sentits fora de joc.
És precisament per aquest motiu que selecciono la ruta d’aproximació a l’estació de tren amb antelació i previsió per tal d’esquivar els insistents repartidors de premsa gratuïta matinal. No tinc res en contra que aquesta gent es guanyi la vida repartint aquests diaris, però prefereixo no carregar-los perquè, ja em conec, després no els llegeixo i acabo abandonant-los com tants altres en algun seient del tren, metro, o tramvia que toqui agafar aquell dia. Quan en una publicació d’aquestes hi ha més anuncis que articles se’m volatilitzen les ganes de seguir passant pàgina.
Avui, però ha estat impossible esquivar l’home que diligentment repartia la seva muntanya de rotatius. Anava just de temps, he agafat el feix de paper que m’allargava sense mirar el que era i he entrat ràpid a l’estació per tal de mirar d’agafar el primer tren que passés cap a la destinació habitual. Mentre esperava he desplegat la paperassa i per sorpresa meva resulta que era un diari de dentistes! Dentistes? No he tornat a sortir de l’estació per tirar-li el diari pel cap perquè ja arribava el tren, però he decidit que no agafaré més paperassa. Només falta que ara els diferents gremis es dediquin a repartir premsa especialitzada, per dir-ne d’alguna manera, a la porta de l’estació de tren. Ens sobren els arbres, podem anar llençant tant paper com vulguem, no? Doncs no.
M’ha semblat completament ridícul que es dediquin a repartir propaganda encoberta en forma de diari aprofitant-se de la gent que, com jo, ens despertem del tot un cop som camí de la feina o quan hi estem arribant. És llavors quan ens adonem que allò que duem a les mans no ens interessa en absolut, que hauriem fet un bé al planeta si ni tan sols l’haguéssim recollit. Però, ah, clar… dormiem.
