És molt interessant la situació que es produeix quan un grup de persones es queden tancades en un ascensor. Tothom dona per fet que les coses sempre funcionen correctament. Fins que deixen de fer-ho.

Després del primer moment de desconcert, quan ja s’ha assumit que allò que es donava per fet no passarà en breu i que l’ascensor no es posarà en marxa automàticament per arribar finalment a la planta on ens dirigiem comença un procés que és ben diferent per a cadascuna de les persones que es troben dins del mateix habitacle. Gairebé inmediatament després d’assumir la situació es dona un intercanvi de comentaris, com qui parla del temps, per tal de fer la situació una mica menys incòmoda i de trencar el gel amb aquella gent que no teniem pensat de parlar durant un trajecte normal més que per dir “hola” i “adéu”.

Primer de tot sempre hi ha algú que fa sonar la sirena d’emergència. M’arriscaria a dir que aquest algú és qui al cap de poc temps començarà a mostrar signes d’evident incomoditat i nerviosisme. Després d’un temps més o menys raonable, algú respondrà a la senyal d’auxili indicant-nos que l’ajuda està en camí. Aquí el temps sembla que comença a alentir-se.
Algú potser farà una trucada per telèfon, comunicarà de nou que l’ascensor no funciona a una persona que potser serà indicada per a solucionar el problema o potser no ho serà però el que conta és parlar amb algú i tenir la sensació que la situació està controlada. Algú es posarà nerviós, s’acalorarà, provarà d’obrir les portes, i finalment si hi ha espai suficient en un gest d’impotència acabarà seient al terra assumint que la cosa va per llarg.
També hi haurà qui com si no passés res i allò li succeís tot sovint, es quedarà al seu racó immòbil tot esperant la seva alliberació.
Amb tot, un dels meus moments preferits és aquell en el que finalment es fa silenci dins el petit habitacle i l’únic soroll que es pot escoltar són les tecles dels diversos mòbils que acompanyen als accidentats.

Al cap d’una estona tot quedarà solucionat, un tècnic obrirà les portes, qui seia al terra sortirà rabent com si li faltés l’aire per respirar però provant de demostrar un aire digne i seriós però impacient, i la resta desfilaran després cap a fora, decidint de fer per les escales la distància que els quedava per arribar a destí.

S’oblidarà ràpid l’experiència. En quedarà només la foto de l’error de la pantalla i el somriure còmplice que s’escaparà quan, de nou, ens creuem amb aquells improvisats companys de desgràcies per passadissos, sales, o bé de nou, al maleït ascensor.